Vés al contingut
Per visualitzar el vídeo
Fes-te soci o INICIA SESSIÓ

CRÒNICA

Els conflictes de residència fiscal en la mobilitat internacional

El 19 de setembre, ESADE Alumni va organitzar una nova sessió del Programa de Continuïtat de Dret, a càrrec de Jesús Romero, soci del Departament Fiscal de Crowe Horwath i professor del Títol d’Expert en Fiscalitat Internacional d’ESADE, que va reflexionar sobre l’evolució de la normativa espanyola en matèria de fiscalitat internacional, les interpretacions sobre residència fiscal que fa la doctrina administrativa, els òrgans d’inspecció i els tribunals espanyols, així com les diferents eines que el contribuent té a la seva disposició.

El ponent va iniciar la seva exposició explicant que, si bé canviar de residència fiscal no és un frau, hi ha una manca d’uniformitat de criteris entre jurisdiccions, raó per la qual definir la residència fiscal és una qüestió essencial que determina que una persona sigui gravada a l’estat de residència per la seva renda i el patrimoni mundial. Així mateix, els no residents en un estat tan sols seran gravats per les rendes o pel patrimoni vinculats a aquest estat. «Les regles de residència fiscal per a les persones es basen en les seves circumstàncies personals i econòmiques i en la seva permanència física en un territori determinat», va comentar Jesús Romero.

Concretament, per determinar les persones físiques que tenen la residència habitual en territori espanyol, se segueixen dos criteris i una presumpció. En primer lloc, hi ha una regla de presència física segons la qual és resident qui s’està a Espanya més de 183 dies durant un any natural. Les estades fora d’Espanya es consideren «absències esporàdiques» i computen per al càlcul dels dies de presència a Espanya, mentre no s’acrediti la residència fiscal a un altre país. «Aquesta acreditació no és senzilla, atès que l’administració espanyola demana com a prova de residència a un altre país el certificat de residència fiscal emès per la seva administració», va explicar Romero, que va destacar que als darrers anys aquest criteri s’ha flexibilitzat i es van acceptant altres mitjans de prova de la residència fiscal a l’estranger, com les nòmines, els justificants de col·legis, els consums, les despeses de lloguer…, cosa que requereix recopilar un gran nombre de documentació: «Però, això sí, sempre haurem d’intentar aconseguir el certificat», va puntualitzar.

En segon lloc, es contemplarà si el contribuent té a Espanya el nucli principal o la base de les seves activitats o interessos econòmics, directament o indirectament. Així, una persona que viu a l’estranger però obté la major part dels ingressos a Espanya, o aquest és el país on té localitzat el seu patrimoni, és resident fiscal a Espanya.

I el vincle familiar presumeix que el contribuent té la residència habitual en territori espanyol si resideixen a Espanya el cònjuge no separat legalment i els fills menors d’edat que en depenguin.
És habitual que algú sigui considerat resident fiscal en un altre país per haver-hi traslladat el seu domicili de forma permanent i, paral·lelament, que sigui considerat resident fiscal a Espanya perquè aquí hi tingui el seu patrimoni, les fonts de renda o la família. I la mateixa situació es dóna en els casos de persones que es traslladen a Espanya, la qual cosa pot comportar situacions de doble residència fiscal. Aquestes situacions es poden resoldre quan els dos països en qüestió han subscrit un conveni per evitar la doble imposició internacional. Espanya ha subscrit més de 100 convenis per evitar la doble imposició (CDI) amb altres països estrangers que tenen regles que els permeten resoldre el conflicte, en què la situació fiscal dels contribuents que exerceixen activitats econòmiques en altres països quedi aclarida, unificada i garantida. D’aquesta manera, davant d’un conflicte de residència, es farà una determinació descendent, tenint en compte l’habitatge permanent, el centre d’interessos vitals, la residència habitual, la nacionalitat i, finalment, la possibilitat de dur a terme un procediment amistós.

Jesús Romero va cloure la sessió recordant que és necessari planificar una possible pèrdua de residència, i va explicar alguns mecanismes per mitigar-ne l’impacte. Jesús Romero Collado

Jesús Romero es va incorporar a Crowe Legal y Tributario l’any 2000 i actualment és soci i director de Fiscalitat Internacional, responsable de les relacions professionals amb Crowe Global a l’oficina de Barcelona. A més, des de 2015, és president del Comitè Fiscal de la regió EMEA.

Lidera l’equip de Planificació Fiscal Internacional, encarregat de l’assessorament fiscal en operacions de reestructuració empresarial i estructures patrimonials d’eficiència fiscal per a empreses familiars rellevants.

S’ha especialitzat en fiscalitat internacional i ha acumulat una àmplia experiència en matèria de no residents i grups multinacionals, i actualment desenvolupa el programa de mobilitat global i reestructuració internacional de l’empresa.

És autor de diverses publicacions sobre fiscalitat internacional. Ha participat com a ponent en múltiples conferències, universitats i col·legis professionals, i és professor col·laborador del Curs Superior d’Especialització en Tributació Internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya i de l’assignatura La Tributació de les Inversions Estrangeres a Espanya del Títol d’Expert en Fiscalitat Internacional (TEFI) d’ESADE.

Idioma: Castellà

Recursos d’aquest acte. Només socis!